A les Terres de l’Ebre, aquest equilibri es concreta a través d’un model territorial avalat per la UNESCO que divideix la reserva en tres zones complementàries: nucli, tampó i transició. Entendre-les és clau per entendre el territori —i també els seus conflictes.

Zona nucli: on la natura marca les regles

Les zones nucli són el cor ecològic de la Reserva. Aquí la prioritat absoluta és la conservació de la biodiversitat i dels processos naturals. Inclouen espais d’alt valor ambiental com:

• el Parc Natural del Delta de l’Ebre

• el Parc Natural dels Ports

• reserves naturals, espais fluvials i àrees amb figures de protecció estricta

Són territoris on la presència humana és limitada i regulada, no perquè l’ésser humà en sigui aliè, sinó perquè els ecosistemes necessiten espai, temps i tranquil·litat per funcionar.

Des d’un punt de vista científic, aquestes zones actuen com a refugis biològics: mantenen poblacions d’espècies, preserven hàbitats clau i permeten processos com la migració d’aus, la regeneració forestal o la dinàmica natural dels sediments.

El problema?
El canvi climàtic no respecta límits administratius. L’augment del nivell del mar, la manca de sediments al Delta o l’estrès hídric als Ports posen en evidència que protegir només el nucli no és suficient.

Zona tampó: la franja on tot es negocia

La zona tampó envolta o connecta els nuclis i funciona com una àrea de transició ecològica. Aquí ja hi ha activitat humana, però amb criteris clars:
agricultura, ramaderia, turisme o usos forestals compatibles amb la conservació.

És una zona clau perquè:

• redueix impactes sobre els espais més sensibles

• manté connectivitat ecològica entre hàbitats

• permet provar models de gestió més sostenibles

En termes ecològics, la zona tampó és un amortidor: sense ella, els nuclis quedarien aïllats i serien molt més vulnerables.

La tensió real
Aquí apareixen els grans debats del territori:
Quin model agrícola? Quin turisme? Quina gestió forestal?
La zona tampó és sovint on la sostenibilitat deixa de ser un discurs i esdevé una decisió política, econòmica i social.

Zona de transició: on es decideix el futur

La zona de transició és la més extensa i la més habitada. Inclou pobles, ciutats, polígons, camps de conreu, infraestructures i serveis. És on viu la major part de la població de les Terres de l’Ebre.

Aquí, la Reserva de la Biosfera no imposa prohibicions, sinó que proposa un marc:

desenvolupar-se millor, no necessàriament més

És l’espai de:

• innovació social i econòmica

• economia local i circular

• turisme responsable

• cultura, patrimoni i identitat

• governança compartida

Segons el programa MAB de la UNESCO, és en aquestes zones on les reserves demostren si funcionen o no. Si la sostenibilitat no millora la vida quotidiana, el model fracassa.

El risc
Convertir la zona de transició en una simple etiqueta buida.
Sense eines de planificació, informació clara i participació real, la Reserva pot quedar reduïda a un reconeixement simbòlic.

Un sistema interdependent, no tres caixes separades

Nucli, tampó i transició no són compartiments estancs. Formen un sistema interconnectat:

• el que passa a la ciutat afecta el riu

• el que passa als camps afecta el Delta

• el que passa al nucli depèn del que fem fora d’ell

La ciència ecològica és clara: no es pot conservar la biodiversitat sense tenir en compte les persones, ni es pot garantir benestar humà sense ecosistemes funcionals.

Una reserva que s’ha d’explicar (i practicar)

La Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre és, en essència, un laboratori a escala real. Un lloc on provar com adaptar-nos al canvi climàtic, com produir sense destruir, com viure sense esgotar el territori.

Però això només és possible si:

• el model es fa entenedor

• la informació és accessible i contrastada

• la ciutadania se sent part activa del sistema

La sostenibilitat no neix de les declaracions, sinó de les decisions quotidianes.

Mirada final

Les zones nucli protegeixen, les tampó equilibren, les de transició transformen.
Cap és més important que l’altra.
El futur de la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre no es decidirà només als espais més salvatges, sinó sobretot allà on vivim, treballem i triem cada dia.

I això, més que un repte ambiental, és un repte col·lectiu.