Aquesta és una petita història evolutiva (i una mica incòmoda) de la cartografia: de la mà de Jafudà Cresques fins als mapes digitals que consultem cada dia.

1. Quan el mapa era un objecte de poder (i de luxe)

A la Mediterrània medieval, cartografiar era un ofici d’elit: mariners, mercaders, corones i ciutats necessitaven orientació fiable per navegar i comerciar. D’aquí surten els portolans: cartes nàutiques pràctiques, plenes de rumbs i línies de direcció, pensades per “fer servei”, no per decorar.

En aquest context destaca l’Atles Català (c. 1375), una de les obres més emblemàtiques de la cartografia medieval, vinculada a la escola mallorquina i atribuïda a Cresques Abraham i el seu fill Jafudà Cresques segons diverses fonts institucionals. ucm.es - ign.es

El que fascina de l’Atles no és només la precisió nàutica: és la barreja de geografia, cosmografia, política, economia i imaginari. Els mapes d’aquell temps ja eren això: una combinació de ciència disponible, testimonis i narrativa.

Idea clau: fins i tot quan un mapa és “tècnic”, sempre té una part cultural.

2. Del món dibuixat al món mesurat: quan entra l’Estat

A mesura que els estats moderns creixen, els mapes canvien d’ànima: de guiar navegants a administrar territori. Mesurar significa cobrar impostos, delimitar propietats, projectar carreteres, planificar exèrcits. La cartografia esdevé infraestructura.

És aquí on la “neutralitat” del mapa comença a ser un mite útil: el mapa sembla objectiu perquè està ple de números, però el que triem mesurar i el que decidim ignorar continua sent una decisió política.

3. La gran revolució silenciosa: veure la Terra des de dalt

El segle XX porta un salt brutal: la Terra es pot observar sistemàticament des de l’aire i l’espai. Un punt d’inflexió és Landsat 1, llançat el 23 de juliol de 1972, iniciant el programa d’observació terrestre més longeu. NASA Science

A partir d’aquí, el mapa ja no depèn només de topògrafs: depèn de teledetecció, sensors multiespectrals, sèries temporals. La cartografia s’acosta molt a l’ecologia aplicada: canvis d’ús del sòl, salut forestal, sequera, incendis, dinàmica litoral… (i al Delta això és or).

4. GIS: quan el mapa es converteix en una base de dades

Un altre gir: el mapa deixa de ser una imatge i passa a ser informació estructurada. Neix el GIS (Sistemes d’Informació Geogràfica), sovint situat als anys 60 amb el treball de Roger Tomlinson al Canadà i el primer GIS operatiu. esri.com

Amb GIS podem:

• superposar capes (hàbitats, risc d’inundació, usos del sòl, serveis)

• modelitzar escenaris

• prioritzar conservació o inversió

• avaluar impactes

Però: si les dades d’entrada són pobres o esbiaixades, el resultat pot semblar científic i, alhora, ser erroni.

5. GPS: quan el mapa entra a la butxaca

La geolocalització moderna depèn d’un fet clau: el GPS (Sistema de Posicionament Global) arriba a capacitat operativa completa (FOC) el 1995, segons comunicats oficials i fonts tècniques. Centre de Navegació - Força Espacial / Viquipèdia

Això obre la porta a:

• navegació massiva

• logística i emergències

• recerca de camp

• turisme amb posicionament exacte

• i, també, traçabilitat (una paraula elegant per dir “seguiment”)

Aquí apareix el gran dilema contemporani: orientació vs. vigilància.

6. Mapes digitals: utilitat enorme, dependència enorme

Quan Google Maps es llança públicament el febrer de 2005, el mapa web esdevé producte de consum global. Viquipèdia

Avantatges:

• accessibilitat immediata

• rutes, temps real, capes, negocis

• integració amb mobilitat i turisme

Costos (no sempre visibles):

• centralització del criteri (“què es veu i què no”)

• dependència tecnològica

• incentius comercials sobre la visibilitat

• lògiques de plataforma (reviews, rànquings, “popularitat”)

És el punt on cal ser crítics: el mapa digital no només representa el territori, també el reordena: canvia fluxos, concentra visites, invisibilitza espais fràgils o poc “optimitzats”.

7. La resposta: mapes oberts i mapes amb responsabilitat

Aquí entra una línia esperançadora: l’aparició de cartografia col·laborativa i oberta com OpenStreetMap, fundada el 2004 per Steve Coast, amb l’objectiu de disposar de dades geogràfiques lliures i reutilitzables. wiki.openstreetmap.org

Dades obertes i transparència

Els mapes digitals actuals es nodreixen cada cop més de dades obertes de les administracions públiques, que permeten entendre millor el territori amb criteris de transparència, rigor i servei públic. La cartografia basada en open data afavoreix una governança més democràtica, facilita la presa de decisions informades i reforça la protecció ambiental, especialment en territoris sensibles com la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre.

Això no resol tots els problemes (la comunitat i l'administració també poden tenir biaixos), però obre una idea poderosa:

el mapa pot ser un bé comú, no només un servei, i ha de reflectir tots els àmbits d’un sistema complex, interconnectat i interdependent.

I en territoris Reserva de la Biosfera, aquesta idea és crucial: cartografiar bé no és només “posar punts”, és gestionar pressions, explicar valors, orientar comportaments i fer visible el que importa.