De Los Ports al Delta: el viatge de l’aigua a través de les Terres de l’Ebre
Territori i paisatge
Los Ports actuen com una gran divisòria. Segons on cau, l’aigua pot alimentar la conca de l’Ebre, baixar pels barrancs orientals o seguir el riu Sénia fins a la Mediterrània. Font: Model d’elevacions de l’ICGC, xarxa hidrogràfica oficial
Imaginem que comença a ploure sobre Los Ports.
L’aigua toca les capçades dels arbres, llisca pels cingles calcaris i s’acumula en petites depressions. Una part s’evapora. Una altra entra a terra per esquerdes i cavitats. La resta baixa pels barrancs, alimenta fonts o s’incorpora a algun curs fluvial.
Des d’aquí no hi ha un únic viatge.
Algunes aigües avançaran cap a l’interior i acabaran integrant-se a la conca de l’Ebre. Unes altres baixaran pels vessants orientals. El riu Sénia, nascut al mateix massís, seguirà una conca diferent i arribarà directament a la Mediterrània, al límit meridional de Catalunya. Part de l’aigua subterrània reapareixerà molt més avall, en fonts, pous o ullals.
Dir de Los Ports al Delta no significa, per tant, que tota l’aigua recorri una mateixa línia.
Significa llegir les Terres de l’Ebre com un territori travessat per fluxos que connecten relleu, geologia, vegetació, pobles, infraestructures, agricultura, zones humides i mar.
L’aigua no segueix els límits municipals ni comarcals. Segueix els pendents, les fractures de la roca, els aqüífers i les infraestructures que hem construït.
Abans del riu, hi ha la pluja i la roca
Los Ports són un massís calcari, abrupte i trencat per plecs, falles i encavalcaments. Aquesta estructura determina com circula l’aigua.
Quan plou amb intensitat, una part baixa ràpidament per canals i barrancs. Però la roca calcària també presenta esquerdes, conductes i cavitats per on l’aigua es pot infiltrar.
Aquesta circulació subterrània explica que no sempre hi hagi una relació immediata entre la pluja visible i l’aigua que veiem córrer en superfície. Un barranc pot estar sec durant bona part de l’any i activar-se després d’un episodi intens. Una font pot respondre a la pluja amb retard. L’aigua pot travessar el subsòl i reaparèixer lluny del punt on va entrar.
El paisatge de Los Ports és, per tant, també un paisatge subterrani.
La vegetació, els sòls i els boscos intervenen en aquest procés. Intercepten la pluja, redueixen o retarden una part de l’escorrentia, afavoreixen la infiltració i contribueixen a protegir el sòl de l’erosió. Quan la coberta vegetal es perd o es degrada, l’aigua pot circular més ràpidament per la superfície i arrossegar més materials.
No tota la pluja es converteix en cabal fluvial. Una part torna a l’atmosfera per evaporació i transpiració de les plantes; una altra queda temporalment emmagatzemada al sòl o als aqüífers.
Una part de l’aigua baixa per la superfície; una altra s’infiltra dins del massís i pot reaparèixer més tard en fonts, barrancs o zones de surgència. Olles de Baubó, riu Canaletes.
Una muntanya, diverses conques
La carena principal de Los Ports separa vessants amb recorreguts hidrològics diferents.
Al sector occidental i interior, cursos com el Matarranya, l’Ulldemó, l’Algars i els Estrets han excavat valls i gorges profundes. Aquests rius formen part de xarxes que, directament o mitjançant altres afluents, es relacionen amb la gran conca de l’Ebre.
El riu Canaletes travessa la Terra Alta i el Baix Ebre, talla congostos com el de la Fontcalda i acaba desembocant a l’Ebre. El seu curs connecta el massís, els antics molins, els espais agrícoles, els pobles i la Via Verda.
Al vessant oriental, barrancs com els de Paüls, la Conca, Lloret, Sant Antoni o la Galera recullen l’escorrentia superficial i les surgències de les zones més elevades. Alguns mantenen una relació directa o indirecta amb el tram final de l’Ebre; altres perden cabal en arribar a materials més permeables o a les planes agrícoles.
Cap al sud, la Fou acull la capçalera del riu Sénia. Les seves aigües són regulades a l’embassament d’Ulldecona i continuen per una conca pròpia fins a la Mediterrània. La desembocadura forma una petita zona humida al límit entre Catalunya i el País Valencià.
Aquesta diversitat obliga a abandonar una imatge massa simple: Los Ports no són una aixeta que aboca tota l’aigua al Delta. Són un nus hidrogràfic que reparteix l’aigua entre conques, vessants i circulacions subterrànies.
Riu de la Sénia o riu Sénia, antigament anomenat riu d'Ulldecona. Té 49 km de longitud i desemboca al mar Mediterrani. Neix a les muntanyes dels Ports de Beseit, dins del terme municipal de la Pobla de Benifassà (Baix Maestrat). És la frontera històrica entre el Regne de València i el Principat de Catalunya, tal com fou establerta per Jaume I el 1240.
L’Ebre, gran col·lector del territori
Quan els afluents arriben a l’Ebre, la seva aigua s’incorpora a un sistema molt més extens.
El cabal que passa per les Terres de l’Ebre no procedeix només de les pluges locals. Integra aportacions dels Pirineus, del Sistema Ibèric, de les planes interiors i de nombrosos rius i barrancs distribuïts per tota la conca.
Per això, l’aspecte del riu a Tortosa o a Amposta depèn de processos que tenen lloc a centenars de quilòmetres: neu i pluges a les capçaleres, captacions per a diferents usos, funcionament dels embassaments, regadius, episodis de sequera i crescudes.
El riu transporta aigua, però també sediments, nutrients, matèria orgànica, organismes i substàncies procedents de tota la conca.
La quantitat no és l’única característica important. També ho són:
el moment de l’any en què circula l’aigua;
la durada de cabals baixos o alts;
la freqüència de les crescudes;
la temperatura;
la qualitat química i ecològica;
i la càrrega de sediments.
Dos anys amb un volum total semblant poden tenir efectes molt diferents si l’aigua arriba distribuïda de manera desigual o si falten les crescudes que mobilitzen materials i connecten el riu amb els espais inundables.
El riu no és només una quantitat d’aigua. És un règim de moviments, temperatures, materials i éssers vius.
Xerta: el lloc on el riu es bifurca per decisió humana
Entre Xerta i Tivenys, un assut travessa l’Ebre en diagonal. Aquesta obra desvia una part de l’aigua i és una de les infraestructures que més han transformat el curs baix i el Delta.
L’origen de la resclosa és antic i l’obra va ser acabada el 1411. Durant segles va estar relacionada amb la pesca, els molins i altres activitats. Al segle XIX es va adaptar per alimentar els grans canals que portarien aigua cap a la plana deltaica.
El canal de la Dreta va ser construït entre 1856 i 1857. Inicialment formava part d’un projecte de navegació entre l’Ebre i els Alfacs, però el fracàs comercial de la navegació a vapor i l’expansió del ferrocarril van afavorir la seva reconversió en infraestructura de reg.
El canal de l’Esquerra, concebut directament per al regadiu, va ser inaugurat el 1912.
Tots dos canals prenen l’aigua a l’assut i la transporten per gravetat, paral·lels al riu, fins a la plana deltaica. A partir d’aquí es divideixen en séquies cada vegada més petites.
L’assut mostra com una infraestructura situada lluny de la línia de costa pot transformar el paisatge del Delta: distribueix l’aigua que ha permès consolidar els arrossars i ha modificat el funcionament de llacunes, aqüífers i badies.
A l’assut de Xerta, una part de l’aigua de l’Ebre és derivada cap als canals que reguen la vall baixa i la plana deltaica.
Del canal a cada camp
Quan els canals principals arriben al Delta, l’aigua entra en una xarxa ramificada de canals secundaris i séquies. El sistema s’assembla a una xarxa capil·lar que distribueix l’aigua dolça per bona part de la plana.
Prop del 65% de la superfície deltaica es dedica al conreu de l’arròs. Entre abril i setembre, durant el creixement de la planta, els camps es mantenen inundats amb aigua procedent de l’Ebre.
Cada parcel·la o quadro rep l’aigua per una bocana. L’aigua circula pel camp i surt per l’extrem oposat, on és recollida per una xarxa de drenatge. Els desguassos finals la condueixen cap a les badies, el mar o, en alguns casos, les llacunes.
El viatge no acaba, doncs, quan l’aigua entra a l’arrossar.
Després de travessar els camps, continua transportant sals, nutrients, sediments fins i substàncies associades a l’activitat agrícola. En arribar a les llacunes i badies pot modificar-ne la salinitat, la disponibilitat de nutrients i la circulació de l’aigua.
Els drenatges agrícoles també poden interceptar part de les aigües subterrànies i alterar el funcionament de les zones de surgència.
Això converteix la xarxa de reg i desguàs en una infraestructura productiva i, al mateix temps, en una peça central del sistema ecològic actual.
Plantadors d'arròs a la Festa de la Plantada, festa tradicional de l’arròs que s’organitza a Deltebre.
Els arrossars són aiguamolls?
Durant els mesos d’inundació, els arrossars poden funcionar com a aiguamolls temporals i oferir aliment o refugi a nombrosos organismes. Però no són equivalents a una llacuna o una maresma natural.
El nivell de l’aigua, el calendari d’inundació, els nutrients i les condicions del sòl són regulats principalment per les necessitats del conreu. La sega, l’assecament, el fangueig i els tractaments agrícoles modifiquen cíclicament l’hàbitat.
Aquesta distinció és important perquè evita dues simplificacions:
presentar l’agricultura com un element aliè a la biodiversitat del Delta;
o considerar que un camp d’arròs pot substituir qualsevol zona humida natural.
El Delta actual és un sistema socioecològic. Els arrossars, les llacunes, els canals, les badies i els espais naturals compleixen funcions diferents, però estan hidrològicament relacionats.
L’aigua que surt de sota terra: els ullals
No tota l’aigua dolça del Delta arriba pel riu i els canals.
En alguns punts de la plana apareixen surgències subterrànies conegudes com a ullals. Els ullals de Baltasar, prop d’Amposta, són l’exemple més conegut. L’aigua emergeix en cubetes excavades entre materials torbosos i crea ambients d’aigua dolça dins d’una plana fortament condicionada per la salinitat.
La seva presència mostra que el mapa de l’aigua té també una dimensió vertical. Sota els camps i les llacunes hi ha aqüífers amb característiques diferents, capes de sediments, paleocanals i aigües amb graus diversos de salinitat.
La xarxa de drenatge agrícola, l’extracció d’aigua i la intrusió marina poden alterar aquestes circulacions. Alguns antics ullals han deixat de funcionar o han estat obturats.
L’aigua transporta molt més que aigua
Seguir el seu recorregut permet entendre que cada flux trasllada també altres elements.
Sediments
Les crescudes erosionen i mobilitzen sorres, llims i argiles. Aquests materials han construït la plana deltaica, però avui una part molt important queda retinguda als embassaments de la conca.
Nutrients i matèria orgànica
Són necessaris per als ecosistemes, però un excés pot afavorir desequilibris, manca d’oxigen o proliferacions d’organismes.
Sals
L’aigua dolça contribueix a rentar les sals dels sòls superficials i a contenir parcialment la penetració de l’aigua marina. Quan disminueix el cabal o augmenta la intrusió marina, la salinitat pot avançar pel riu, els aqüífers o els sòls.
Contaminants
Plaguicides, fertilitzants, aigües residuals i altres substàncies poden circular des de punts molt allunyats. La qualitat de l’aigua al tram final és el resultat acumulat de tota la conca i dels usos locals.
Organismes
Peixos, larves, llavors i microorganismes utilitzen el riu, els canals i les zones humides com a hàbitat o via de dispersió. Les preses, els assuts, les comportes i les bombes poden afavorir o dificultar aquesta connectivitat.
Un sistema construït també per les persones
El viatge actual de l’aigua no es pot explicar només amb la gravetat i la geologia.
Durant segles, les comunitats han construït peixeres, molins, sínies, sèquies, pous i assuts. Han desviat cabals, drenat aiguamolls, inundat camps i establert calendaris col·lectius de reg.
Aquest coneixement hidràulic ha fet possible l’agricultura, l’abastament i moltes activitats econòmiques. També ha transformat profundament els ecosistemes.
El paisatge de l’aigua és, alhora:
un sistema natural;
una infraestructura territorial;
una construcció històrica;
un espai de treball;
i un conjunt de decisions polítiques sobre qui utilitza l’aigua, quan i per a què.
Per això, qualsevol canvi en la gestió té efectes distribuïts. Modernitzar un canal pot reduir pèrdues d’aigua, però també modificar filtracions o retorns que alimentaven altres ambients. Drenar més ràpidament pot protegir un conreu en un moment concret i alterar la salinitat o el nivell d’una llacuna.
L’eficiència d’una infraestructura no es pot valorar només pels metres cúbics que estalvia. També cal observar què feia l’aigua aparentment “perduda” abans de desaparèixer del canal.
En un sistema connectat, una pèrdua per a la infraestructura pot ser una aportació per a un aqüífer, una zona humida o un altre usuari.
Quines pressions alteren el viatge?
La regulació dels cabals
Els embassaments permeten emmagatzemar aigua, produir energia, reduir determinats riscos i garantir usos. Alhora, modifiquen l’estacionalitat del riu, les crescudes i el transport de sediments.
Les sequeres i el canvi climàtic
La irregularitat mediterrània sempre ha alternat períodes secs i episodis intensos. L’augment de la temperatura incrementa l’evapotranspiració i pot reduir l’aigua disponible, mentre els episodis extrems poden concentrar-se.
La qualitat de l’aigua
Les aportacions urbanes, industrials, ramaderes i agrícoles de tota la conca condicionen l’estat ecològic del riu, els aqüífers, les llacunes i les badies.
La salinització
El Delta és una plana baixa situada entre el riu i el mar. La reducció de cabals, la subsidència, la pujada del nivell marí i la gestió dels drenatges influeixen en la presència de sal al riu, als sòls i a les aigües subterrànies.
La fragmentació
Preses, assuts, canals i comportes poden interrompre el moviment de sediments i organismes, o desconnectar espais que abans intercanviaven aigua de manera més directa.
Quines respostes necessiten una mirada de sistema?
No hi ha una única actuació capaç de resoldre tots els problemes de l’aigua.
Cal combinar:
cabals i condicions ecològiques adequades al tram final;
recuperació del transport de sediments;
seguiment de la qualitat de l’aigua;
restauració de riberes, llacunes i connexions hidrològiques;
gestió agrícola adaptada a una disponibilitat més irregular;
protecció i coneixement dels aqüífers;
reducció de contaminants a tota la conca;
i coordinació entre administracions, comunitats de regants, sectors productius, recerca i població local.
Estalviar aigua pot ser necessari, però cal estudiar on deixa d’arribar. Restaurar una llacuna pot exigir canviar comportes, drenatges i usos del sòl. Recuperar sediments obliga a intervenir riu amunt. Protegir la desembocadura depèn de decisions preses molt lluny del mar.
La unitat correcta per comprendre el sistema no és només el municipi ni el Delta. És la conca, connectada amb el litoral i amb les activitats que en depenen.
Un territori unit per l’aigua, però no per un únic recorregut
El viatge de l’aigua per les Terres de l’Ebre no és una línia que comença a Los Ports i acaba a la desembocadura.
És una xarxa.
La pluja pot infiltrar-se, alimentar una font, activar un barranc, entrar en un afluent, incorporar-se a l’Ebre, ser derivada a Xerta, recórrer un canal, inundar un arrossar, passar per un desguàs i arribar a una llacuna o una badia.
També pot seguir el riu Sénia i desembocar directament a la Mediterrània. Pot quedar emmagatzemada en un aqüífer, tornar a l’atmosfera o ser utilitzada diverses vegades abans d’arribar al mar.
En cada tram canvia de funció i de significat: és hàbitat, recurs, risc, patrimoni, força productiva i element de connexió.
Comprendre aquests recorreguts ajuda a veure que cap decisió sobre l’aigua és completament local. El que passa a la muntanya afecta els rius; la gestió de la conca arriba al Delta; els canals transformen camps i aiguamolls; els drenatges influeixen en llacunes i badies.
El mapa ens permet veure els llocs. Seguir l’aigua ens permet entendre les relacions que els mantenen units.
Fonts i informació complementària
Hidrologia i geologia del Parc Natural dels Ports — Generalitat de Catalunya
Paisatge del Parc Natural dels Ports — Generalitat de Catalunya
La vall de la Jepa, la Fontcalda i el riu Canaletes — Parc Natural dels Ports
La Fou i la capçalera del riu Sénia — Parc Natural dels Ports
Embassament d’Ulldecona — Confederació Hidrogràfica del Xúquer
Desembocadura del riu Sénia — Inventari de zones humides de Catalunya
Assut de Xerta — Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya
Hidrologia i geologia del Parc Natural del Delta de l’Ebre — Generalitat de Catalunya
Pla hidrològic de la conca de l’Ebre 2022-2027 — Confederació Hidrogràfica de l’Ebre
Restauració d’hàbitats i gestió integrada de l’aigua al Delta — Climate-ADAPT
Fonts i enllaços revisats el 4 de novembre de 2026.